Monestir de Poblet

Monestir de Poblet

L’any 1991, la Unesco va declarar l’adhesió del Monestir de Poblet al Patrimoni Mundial de la Humanitat, per la impressionant majestuositat de la seva abadia i la residència reial, amb el panteó dels reis de Catalunya i Aragó. El monestir, ubicat a la comarca de la Conca de Barberà i que data del segle XII, és una de les majors abadies cistercenques d’Espanya. Aquest, juntament amb el de Santes Creus i el de Santa Maria de les Monges, forma part del conjunt de monestirs associats a l’ordre del Cister i establerts a la Catalunya Nova durant la segona meitat del segle XII.

L’ordre del Cister s’inicià l’any 1098, quan un nombrós grup de monjos benedictins francesos van decidir marxar del Monestir de Molesme a la recerca d’un lloc solitari on poder retrobar-se amb Déu i recuperar l’autenticitat i senzillesa de la fe. Va ser a Cîteaux (Cister) on van aplicar les normes de vida basades en l’Evangeli i la Regla de San Benet en tota la seva puresa. A partir d’aquell moment la contribució de les ordres religioses a la societat de la Europa medieval de l’època va ser decisiva; Catalunya va viure el període de creixement d’aquest nou estil religiós a partir de l’any 1150, després de que el compte Ramon Berenguer IV i Petronila d’Aragó s’uniren en matrimoni per tal d’aconseguir el lligam dinàstic dels regnes de Catalunya i Aragó respectivament. Seria a partir del segle XII quan el conjunt de monestirs cistercencs establerts a la Catalunya Nova iniciaria la seva etapa d’esplendor, funcionant com instrument de reorganització i repoblació de les terres conquerides per la monarquia catalano-aragonesa als musulmans. La trajectòria del monestir es va veure estroncada el 1835 arran de la desamortització. Amb el retorn dels monjos a Poblet, el 1940 es posà en marxa un procés ambiciós de restauració i conservació que ha retornat al monestir la majestuositat que li correspon.

Santa Maria de Poblet, que deu el seu nom a les alberedes ('populetum') que l’envolten, va ser construït en diferents fases i en funció de les necessitats de la comunitat, comprenent el període establert entre els segles XII i XVIII. El conjunt monàstic es compon de tres recintes tancats per una muralla d’uns dos quilòmetres, dels quals el més interior constitueix l’espai monacal pròpiament dit, i l’única zona no visitable del recinte. Aquest es troba ubicat entre el perímetre de les muralles del segle XIV i té com accés la Porta Reial, flanquejada per dues torres poligonals.

A la zona de llevant trobem les dependències més antigues del monestir que, perfectament conservades, són un dels millors exemples de l’arquitectura monàstica cistercenca. Compta amb el dormitori dels monjos, destacat dins l’arquitectura gòtica catalana, i amb el claustre en el que s’aprecia perfectament la evolució de les formes arquitectòniques romàniques a les del món gòtic. L’església segueix una planta molt peculiar ja que té un encapçalament amb absis central i un deambulatori amb cinc capelles radials. El monestir va ser panteó dels reis de la Corona de Aragó des de Pere el Cerimoniós i va adquirir una gran importància històrica amb les tombes de Jaume I, Joan I i Ferran de Antequera.